Dades del Poble:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Vilassar_de_Mar

El que avui es coneix com Vilassar de Mar a finals del segle XIV no era res més que un petit nucli de barraques o "botigues" habitades per pescadors que exercien la seva activitat a les aigües costaneres de Vilassar amb el permís del poder feudal dels senyors del castell de Vilassar que estenia la seva jurisdicció sobre les captures pesqueres. Al segle XV el poblament s'anà fent cada cop més estable. Per por dels atacs i les agressions dels pirates, tres famílies fortificaren les seves masies amb sengles torres de defensa. Aquelles tres torres juntament amb les altres del veïnat de Sant Genís i del Sant Crist de Cabrils, dotaven al terme municipal del Vilassar històric de vuit torres. Les tres torres de Vilassar, a partir del segle XIX quedarien per la remembrança en l'heràldica municipal.

El nucli de pescadors i pagesos anà creixent i ja a la dècada dels anys 20 del segle XVIII iniciaren la construcció del temple de Sant Joan. En endavant, per diferenciar els dos nuclis aparegué la distinció de Sant Joan de Vilassar que convisqué fins a la darreria del segle XVIII amb el topònim de Cap de Vilassar i Veïnat de cases de mar de Vilassar o simplement Veïnat de mar de Vilassar.

El 1713 l'Expedició del Braç Militar del diputat militar Antoni de Berenguer i de Novell i Rafael de Nebot i Font[1] endinsà cap a l'interior del país amb uns quatre-cents cavalls i dos o tres-cents miquelets,[2] amb la intenció de desviar l'atenció del Setge de Barcelona i coordinar els esforços amb Manuel Desvalls i de Vergós, el governador del Castell de Cardona.[3], derrotant als francesos l'11 d'agost a la Batalla de Caldes,[4] i el 20 d'agost a Vilassar i Teià[4] i posteriorment, amb la immediatesa de la presa de Vic per part de Bracamonte, que Berenguer hagué d'abandonar, Manresa.[4]

L'any 1777 el bisbe de Barcelona dotà l'església de Sant Joan de Vilassar del títol de vicaria perpètua. I l'any 1779 hi autoritzà la sepultura dels difunts vilassarencs de mar al fossar que circumdava el temple. L'any 1784 Carles III de Borbó ordenà la segregació municipal i parroquial, erigint la vicaria perpètua de Sant Joan en parròquia i autoritzant que els vilassarencs formessin un primer ajuntament de regidors. L'any 1785 es constituí el primer ajuntament, essent-ne el primer alcalde el pescador Antoni Pou.

Durant segle XIX foren molt actives les seves drassanes de les quals el topònim de la Platja de l'Astillero en serva el record. Hi hagué també una primerenca eclosió fabril a cavall de les dècades dels anys 20 i 30 del segle XIX a la qual seguí una certa estagnació a les acaballes del segle. Tingué una notòria activitat la marineria transatlàntica i transoceànica, primer a vela i després a vapor. Certes famílies vilassarenques (Mir, Sust, Matamala, Roldós...) controlaven el que es coneix com la ruta del Tasajo (Catalunya-Urugay-Cuba-Nova Orleans-Catalunya). Reflex d'aquesta activitat marítima fou l'escola de pilots anomenada "Col·legi Nàutic Mercantil" fundat per Joan Monjo i Pons.

El fenomen de la indianeria tingué una escassíssima incidència per bé que el municipi celebra, sense gaire sentit, una fira anual dedicada als indians. Si tingué certa notorietat en la premsa d'època entre els segles XVIII i XX els nombrosos casos de contraban donada la proximitat amb Barcelona, la freqüent llunyania de les fragates de control policial que cobrien el litoral i la passivitat de les autoritats competents.

A finals del segle XIX i inicis del segle XX a causa de nombroses gelades que mataren els tarongers, i de la fil·loxera que delmà les vinyes, el cultiu de la patata arribà a convertir-se en hegemònic desplaçant el secular cultiu de secà i estenent el regadiu per mitjà d'extractors elèctrics d'aigua freàtica. El comerç de la patata predominà al de la taronja i del vi. Tant fou important el cultiu de la patata que el Sindicat de pagesos local rebé importants distincions per part del govern feixista de Franco per la contribució de la localitat a l'autarquia. Aviat el Sindicat de pagesos esdevingué la seu de la Federació de sindicats que aglutinava les germandats de pagesos del Maresme i del Vallès. Ja a finals dels anys 40 s'anà generalitzant la plantació del clavell ultra la implantació de les primeres clavellines per part del milanès Beniamino Farina i Ferrari. L'any 1949 es fundà Florimar la primera cooperativa de floricultors i viveristes de Catalunya que acabà estenent la seva àrea d'influència per gairebé tot el principat. A finals del segle XIX i durant tot el segle XX el municipi esdevingué un important pol de predilecció de molts barcelonins que hi establiren la seva segona residència. Eren els nous temps de l'estiueig i de la mà dels nouvinguts s'introduïren les noves formes modernistes primer i l'arquitectura noucentista després.

Centre d'Estudis Vilasarencs